Viure estimant



TOTS SANTS

(Mateu 5, 1-12)

 “En veure Jesús les multituds, pujà a la muntanya, s’assegué i els deixebles se li acostaren.
Llavors es posà a parlar i  els instruïa dient: Feliços els pobres en l’esperit:
el Regne del cel és per a ells... Feliços els compassius: Déu els compadirà, etc.”

 

En la vida, allò més important és estimar. Estimar de veritat sol aportar satisfacció, felicitat. En canvi, no és pas tan important la forma de morir, que acostuma a estar fora del nostre control. Precisament aquests dies he estat repassant la vida dels nostres germans caputxins catalans màrtirs en la guerra civil. En general, els primers dies de la revolució foren acollits a casa de diferents amics, però van ser descoberts i detinguts i assassinats, després d’haver-los fet passar tot un calvari de burles i maltractes. En el convent havien portat una vida de frare, normalment exemplar. I això és el que depenia d’ells. En canvi, la forma de morir va estar per sobre d’ells, per la gràcia atorgada per Déu. Així  i tot, ells van viure-ho a fons, acceptant la mort i pregant pels seus botxins.

Dit això, permeteu-me ara esmentar el fet dels qui moren voluntàriament perquè es treuen la vida. ¿Com s’explica el fenomen del suïcidi? Una metgessa de l’Hospital de Sant Pau (Barcelona), que coneix bé el tema, diu que el 90 per cent dels qui han intentat suïcidar-se i no ho han aconseguit, després se’n penedeixen, perquè en el fons el que desitjaven no era morir,  sinó tenir una altra forma de viure amb més sentit, amb relacions més amoroses i satisfactòries i amb unes condicions socials més acceptables (de treball, vivenda, etc.). I és aquí on els cristians podem aportar-hi alguna cosa: ajudar (si més no amb el nostre exemple) a viure segons l’esperit de l’Evangeli. Déu ens vol feliços, com feliç era Jesucrist amb el seu estil de viure les Benaurances. L’exemple dels bons cristians pot ajudar els altres a viure amb més profunditat i sentit la pròpia vida.

Germans: És una llàstima que hi hagi gent que voluntàriament es tregui la vida perquè no hi ha trobat prou sentit. I també és una pena que gent que ha trobat el sentit de la vida, un altre els la tregui violentament... Tant per tant, jo prefereixo ser d’aquests últims: viure feliç estimant i servint com Jesucrist..., i deixar al designi de Déu la forma com hauré de morir.

 

Oració:

 

Sants del Senyor: lloeu-lo per sempre!

I pregueu Déu per nosaltres!

Amic, amiga, que ja has fet el traspàs a l’Eternitat:

prega per mi, perquè des d’ara ja pugui tastar una mica de cel.

Ajuda’m a estimar de veritat!

Ajuda’m a ser més bon cristià!

Amén. Així sigui!


Enlllaços musicals:


Oh cel blau. Lluís Millet

Oh Cel blau, cel estrellat!

¿perquè, quan de nit et miro,,

sens adonar-me sospiro

esplaiant ocult dolor?

¿És perquè tal volta tapes,

com cortina desplegada,

de la nostra Pàtria el vivíssim resplendor?

Nostra Pàtria és dalt la Glòria

on veurem a Déu sens vel

trepitjant del món l’escòria

volarem tots cap al cel.


Bring us, o Lord God - William Harris

Condueix-nos, Senyor Déu, a la porta del cel

per viure en aquesta casa

on no hi haurà foscors ni pors,

només música celestial per sempre.

Amén.


Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Senzills i humils

Imatge
  DIUMENGE 22 DURANT L’ANY (Lluc 14, 1a, 7-14) "Q uan facis una festa, convida-hi pobres, invàlids, coixos i cecs.  Feliç de tu, llavors: ells no tenen res per a recompensar-t’ho,  i Déu t’ho recompensarà quan ressuscitaran els justos.”.   Humilitat i generositat (o amor sense càlculs), seria el resum de les lectures d’avui. Les obres amb segell d’evangeli sempre passen per senders d’humilitat, pel sedàs de la modèstia..., virtuts que en els nostres temps moderns sembla que estiguin en perill d’extinció, perquè la gent es deixa atreure massa per la vanitat que enlluerna, per l’ostentació de posicions privilegiades, per l’obsessió de fer-se notar, per la supèrbia que taca els sentiments del cor... Segons Jesucrist, l’honor més gran que hauríem de tenir és poder servir els altres, agenollant-nos, si cal, als peus del malalt o del necessitat, que és com si ens agenolléssim davant la presència de Déu mateix. Les persones que estimen i ajuden amb senzillesa, sense orgulls...
Més informació

M'estimes?

Imatge
  DIUMENGE 3 PASQUA  (Joan 21, 1-19) “Quan baixaren a terra veieren un foc, amb peix i pa coent-se sobre les brases.  Jesús els diu: Porteu peixos dels que acabeu de pescar”.   De l’evangeli d’avui m’he fixat en un aspecte col·lateral, com és la relació d’amistat entre Jesús i els seus deixebles. El relat s’emmarca algunes setmanes després de la Mort-Resurrecció de Jesús. Diu que aquell dia, a la vora del llac o mar de Galilea, s’hi trobaven set dels deixebles. El text n’identifica cinc: Simó Pere, els dos fills de Zebedeu (és a dir, Jaume i Joan), Tomàs i Natanael (àlias Bartomeu), però ignorem el nom dels altres dos. Podien ser: Andreu o Felip o Mateu o Judes Tadeu o Simó el Zelós o Jaume d’Alfeu. Tanmateix és un bon nombre, 7 sobre 11 (perquè Judas Iscariot havia desaparegut). Moralment hi eren tots...             Simó Pere havia pres la iniciativa d’anar a pescar. Els altres s’hi van afegir. Aquella nit no van pescar r...
Més informació

La família de Natzaret

Imatge
  LA SAGRADA FAMÍLIA – A (Mateu 2, 13-15, 19-23) “Un àngel del Senyor s’aparegué a Josep en somni i li digué:  Lleva’t de seguida, pren el nen amb la mare, i fuig...”               Una parella que vulguin ser pares han de tenir la gran qualitat de la disponibilitat i de la responsabilitat . O si no, millor que no s’hi aventurin. Especialment la dona-mare ha de ser tot acolliment: acolliment de l’home, acolliment del fill, acolliment a la llar. El seu amor la disposa a tots els sacrificis per tal de tirar endavant la vida, de la qual és portadora. Tanmateix ella també necessita un suport, particularment del marit-pare. Però és sobretot la dona-mare qui té un paper especial, una missió especial, de cara al fill: és la que porta la vida, la que fa créixer la vida. Sense un gran sentit de responsabilitat i de disponibilitat, no seria pas una bona mare. A més d’això, si una noia o dona no s’acceptés prou com a pe...
Més informació