Amor a Déu i al proïsme

 



DIUMENGE 30 DURANT L’ANY 

(Mateu 22, 34-40)

 

“Estima el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor, amb tota l’ànima, amb tot el pensament. Aquest és el manament més gran i el primer de tots. 
El segon és molt semblant: Estima els altres com a tu mateix”.

 

Un cop més, els fariseus intenten posar a prova Jesús tot fent-li una pregunta amb malícia. Per provar-lo i poder-lo acusar segons el que respongui, li pregunten sobre el manament principal de la Llei de Déu... Cal saber que en la legislació jueva es comptabilitzaven fins a 613 preceptes (248 de positius: “fes això”, i 365 de negatius: “no facis això”). Entre tots els preceptes, els Mestres de la Llei acostumaven a posar com el més important el del Sàbat, és a dir, el repòs del dia de Festa, per tal de reservar aquest dia per a Déu i el seu culte. En principi sembla bo el precepte de Sàbat, però arribaven a fer-ne interpretacions gairebé absurdes com no poder cuinar o no poder ajudar el veí ni en cas de necessitat. Jesús ja havia prescindit més d’una vegada d’aquestes aplicacions exagerades.

Doncs bé, Jesús no va pas posar com a deure principal el Sàbat ni cap precepte disciplinar, sinó l’Amor: l’amor a Déu (amb tot el cor, amb tota l’ànima, amb totes les forces) i l’amor al proïsme (com a tu mateix). Això últim no li ho demanaven. Però ell, un cop més, va voler anar més enllà de la pregunta que li feien i va posar aquest segon manament al costat del primer. I va afegir: “Tots els manaments escrits en els llibres de la Llei i dels Profetes vénen d’aquests dos”. I, segons Jesús, “estimar” no és sols qüestió de tenir  “bons sentiments”..., sinó ser pràctics en l’amor. Per això, a continuació, segons l’evangelista Lluc, va explicar la paràbola del Bon Samarità.

La gran acceptació que va tenir el cristianisme en els primers temps, fou gràcies a presentar la religió molt vinculada a l’humanisme: amor a Déu i amor al proïsme com dues branques d’un mateix amor. Segons el pensament i el voler de Jesucrist, no és pas tan important el compliment d’uns deures religiosos –sovint instaurats pels mateixos homes- com la comunió (comú-unió) amb Déu i el proïsme, amb qui hem de formar comunitat o família universal.

Germans: La relació cordial i “familiar” entre la gent de la comunicat eclesial hauria d’inspirar-se en el que avui sant Pau diu en la carta als de Tessalònica: “Ens vam comportar enmig vostre amb tota dolcesa, com una mare que cria i dona escalf als seus fills. El nostre afecte per vosaltres era tan gran, que estàvem decidits a donar-vos, no tan sols l’evangeli de Déu, sinó fins i tot les nostres pròpies vides”. Tant de bo poguéssim comptar sempre amb qui compartir amb franquesa les vivències humanes i religioses.

 

Oració:


Oh Jesucrist!

Gràcies per la simplificació que has fet de la religió:

estimar Déu amb tot el cor i el proïsme tal com Tu ens has estimat.

Senyor!

Ajuda el nostre món!

Ajuda la teva Església (la nostra Església),

perquè la relació entre tots sigui sempre ben cordial.

Amén. Així sigui!



Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Senzills i humils

Imatge
  DIUMENGE 22 DURANT L’ANY (Lluc 14, 1a, 7-14) "Q uan facis una festa, convida-hi pobres, invàlids, coixos i cecs.  Feliç de tu, llavors: ells no tenen res per a recompensar-t’ho,  i Déu t’ho recompensarà quan ressuscitaran els justos.”.   Humilitat i generositat (o amor sense càlculs), seria el resum de les lectures d’avui. Les obres amb segell d’evangeli sempre passen per senders d’humilitat, pel sedàs de la modèstia..., virtuts que en els nostres temps moderns sembla que estiguin en perill d’extinció, perquè la gent es deixa atreure massa per la vanitat que enlluerna, per l’ostentació de posicions privilegiades, per l’obsessió de fer-se notar, per la supèrbia que taca els sentiments del cor... Segons Jesucrist, l’honor més gran que hauríem de tenir és poder servir els altres, agenollant-nos, si cal, als peus del malalt o del necessitat, que és com si ens agenolléssim davant la presència de Déu mateix. Les persones que estimen i ajuden amb senzillesa, sense orgulls...
Més informació

M'estimes?

Imatge
  DIUMENGE 3 PASQUA  (Joan 21, 1-19) “Quan baixaren a terra veieren un foc, amb peix i pa coent-se sobre les brases.  Jesús els diu: Porteu peixos dels que acabeu de pescar”.   De l’evangeli d’avui m’he fixat en un aspecte col·lateral, com és la relació d’amistat entre Jesús i els seus deixebles. El relat s’emmarca algunes setmanes després de la Mort-Resurrecció de Jesús. Diu que aquell dia, a la vora del llac o mar de Galilea, s’hi trobaven set dels deixebles. El text n’identifica cinc: Simó Pere, els dos fills de Zebedeu (és a dir, Jaume i Joan), Tomàs i Natanael (àlias Bartomeu), però ignorem el nom dels altres dos. Podien ser: Andreu o Felip o Mateu o Judes Tadeu o Simó el Zelós o Jaume d’Alfeu. Tanmateix és un bon nombre, 7 sobre 11 (perquè Judas Iscariot havia desaparegut). Moralment hi eren tots...             Simó Pere havia pres la iniciativa d’anar a pescar. Els altres s’hi van afegir. Aquella nit no van pescar r...
Més informació

La família de Natzaret

Imatge
  LA SAGRADA FAMÍLIA – A (Mateu 2, 13-15, 19-23) “Un àngel del Senyor s’aparegué a Josep en somni i li digué:  Lleva’t de seguida, pren el nen amb la mare, i fuig...”               Una parella que vulguin ser pares han de tenir la gran qualitat de la disponibilitat i de la responsabilitat . O si no, millor que no s’hi aventurin. Especialment la dona-mare ha de ser tot acolliment: acolliment de l’home, acolliment del fill, acolliment a la llar. El seu amor la disposa a tots els sacrificis per tal de tirar endavant la vida, de la qual és portadora. Tanmateix ella també necessita un suport, particularment del marit-pare. Però és sobretot la dona-mare qui té un paper especial, una missió especial, de cara al fill: és la que porta la vida, la que fa créixer la vida. Sense un gran sentit de responsabilitat i de disponibilitat, no seria pas una bona mare. A més d’això, si una noia o dona no s’acceptés prou com a pe...
Més informació