Que el Senyor ens "justifiqui"
30 DURANT L’ANY – C
(Lluc 18, 9-14)
“Us asseguro que aquest tornà perdonat a casa seva, i l’altre no; perquè tothom qui s’enalteix serà humiliat, però el qui s’humilia serà enaltit”.
La pregària que agrada a Déu i
ens purifica és aquella que ens posa davant la pròpia realitat i a la presència
de Déu. Quan un es reconeix persona pecadora, però al mateix temps molt
estimada per Déu; quan un es posa humilment i agraïdament davant Déu amb
sentiments de confiança..., Déu el mira amb benvolença. Déu no nega mai la seva
misericòrdia a qui s’hi adreça amb confiança. Encara que diem que Déu és Jutge
de vius i de morts, hem de pensar que no és pas un jutge dur i indiferent que
simplement escolta l’autoconfessió d’un culpable, sinó que és més Pare i Amic
que no pas jutge, perquè és misericordiós i està desitjós de regalar-nos el seu
perdó tan bon punt li ho demanem. Ell està desitjós d’ajudar-nos i salvar-nos. Al
meu entendre, l’intent principal de Jesús explicant la paràbola del fariseu i
del publicà és posar de relleu la misericòrdia gratuïta, és a dir, la Gràcia de
Déu, que pot fer noves totes les coses, que pot fer retornar la confiança i la
joia interior al pecador convertit.
Si nosaltres hem experimentat alguna vegada la comprensió i el perdó de Déu, també hauríem de ser, com a mínim, respectuosos i considerats envers el nostre proïsme, per molt pecador i perdut que ens pugui semblar. Però, dissortadament, no sempre és així, sinó que, com aquell fariseu de la paràbola, ens comparem amb el publicà de torn, i el menyspreem. I com el fariseu de la paràbola, potser a vegades ens sentim massa satisfets de nosaltres mateixos: del que fem, del que pensem i també de com resem. Ens sentim persones més bones que els altres. I, en el fons, menyspreem aquestes altres persones. A més, a vegades donem gràcies a Déu, sí, però com el fariseu de la paràbola: no ho fem prou sincerament, perquè arribem a pensar que tot és mèrit nostre. I no està bé comparar-se despectivament amb els altres... Quantes vegades jutgem, condemnem, classifiquem. Ens pensem que sempre tenim raó, que tenim tota la veritat i les mans netes. Arribem a pensar que ja no ens cal corregir cap defecte. I pensem que són els altres els qui han de canviar i renovar-se. Volem un món millor, però sense pensar que també a nosaltres ens tocaria convertir-nos una mica...
Germans: És possible que, segons com ens mirem a nosaltres mateixos, unes vegades ens veiem com el fariseu i altres vegades ens veiem com el publicà. Sigui com sigui, potser seria millor no perdre gaire temps volent esbrinar si sóc més com el fariseu o bé si sóc més com el publicà. És preferible, com deia Carles de Foucauld, estar-me davant del Senyor, estimant-lo i demanant-li que m’ajudi a ser com Ell desitja que jo sigui; demanar-li que em purifiqui i que, amb la seva Gràcia, “Ell em justifiqui”, en el sentit que em faci una mica més just o sant.
Oració:
Senyor: Ajuda’m a buidar-me de mi
mateix,
perquè Tu m’omplis del que més
necessito.
Senyor:
Ajuda’m a buidar-me de qualsevol
forma d’autocomplaença,
que crea distàncies,
per poder estar obert amb
senzillesa a la comunió sincera amb els altres.
Senyor:
Ajuda’m a dubtar de la meva
pretesa virtut i valorar més els altres...
Jesús, Senyor: Ajuda’m a ser més
com Tu eres.
Amén. Així sigui!
Enllaços musicals:
Quan jo anava perdut, sense horitzó,
la teva gràcia m’ha trobat pel camí,
i m’ha fet decidir: Tornaré al meu pare!
I tu, Pare, m’has abraçat:
Ets a casa, m’has dit!
Quina felicitat!
La misericòrdia ha triomfat sobre el pecat.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada