Ser casa del Pare

 

DIUMENGE 6 PASQUA

(Joan 14, 23-29)

“Qui m’estima, guardarà la meva paraula; el meu Pare l’estimarà
i vindrem a viure amb ell, vindrem a fer estada en ell”.

 

Ho acabem d’escoltar: “Qui m’estima, guardarà la meva paraula; el meu Pare l’estimarà i vindrem a viure amb ell, vindrem a fer estada en ell”. Poc abans Jesús havia dit: “L’Esperit de la veritat, que el món (el món de la falsedat i mentida) no és capaç de veure’l ni de conèixer-lo, vosaltres sí que el coneixeu: perquè habita a casa vostra i està (i estarà) dins de vosaltres” (Jo 14, 17). Jesús també havia dit a la Samaritana: “Creu-me, dona, arriba l’hora que el lloc on adorareu el Pare no serà ni aquesta muntanya ni Jerusalem. /.../ Arriba l’hora, més ben dit, és ara, que els autèntics adoradors adoraran el Pare en Esperit i en veritat” (Jo 4, 21-24). Així, el creient es converteix en la casa del Pare; nosaltres ens convertim en la Casa del Pare... Amb totes aquestes expressions, Jesús està relativitzant o dessacralitzant el Temple de Jerusalem, orgull del poble jueu.

Curiosament, el llibre de l’Apocalipsi, en el fragment que hem llegit avui, parlant de la Jerusalem celestial (el Cel) diu que no hi va veure cap temple: “perquè el temple és el Senyor, Déu de l’univers, junt amb l’Anyell. La ciutat no necessita que la il·lumini el sol o la lluna, perquè la glòria de Déu l’omple de claror, i l’Anyell és el gresol que la il·lumina”. Segons aquesta visió, tota la ciutat és com un gran temple. I aquesta ciutat té dotze portes (tres de cara al nord, tres de cara al sud, tres de cara a llevant i tres de cara a ponent), és a dir, oberta a totes les direccions, perquè hi entrin tots els pobles... Aquest text ens ve a dir que l’important no és el temple de pedra, sinó la ciutat, el poble, la gent, la comunitat... L’important és la Comunitat, que anomenem “Església” (en majúscula).

Germans: Aquests dies he tingut ocasió de llegir algunes cartes que va escriure Sor Isabel de la Trinitat, que fou canonitzada pel Papa Francesc l’any 2016. Va ser un religiosa carmelita de clausura, que té moltes semblances amb santa Teresa de l’Infant Jesús de Lisieux. Sor Isabel va entrar al monestir als 21 anys, perquè la seva mare, vídua, no li ho va permetre abans. I als 26 anys va morir, d’una malaltia molt dolorosa. Era l’any 1906. Jo, des de la meva joventut, n’havia sentit a parlar. D’ella em va influir bastant l’espiritualitat mística sobre la inhabitació de la Santíssima Trinitat en l’ànima. Ella ho vivia profundament. Recullo dues frases seves que ajuden a pensar:

1.      He trobat el cel a la terra, ja que el cel és Déu i Déu està en l’ànima humana.

2.  No ens purificarem mirant la nostra misèria, sinó mirant Jesús, que és puresa i santedat.

Tant de bo que, com ella, sentíssim la presència de Déu-Trinitat en l’interior de la nostra ànima, com prometia Jesús en les paraules de comiat durant el Sant Sopar.

 

Oració:

Senyor Ressuscitat:

Et donem gràcies perquè dius que tens alegria habitant en nosaltres.

Fes-nos cada vegada més conscients del que som.

I fes que siguem capaços d’ajudar a descobrir la teva presència

a tots els qui busquen el sentit de la vida i desitgen conèixer-te.

També et preguem que ajudis la teva Església a ser

com aquella ciutat de portes obertes als quatre punts de la terra,

on tu siguis la nostra llum

i on cada persona senti l’alegria de ser el santuari que tu habites.

Amén. Així sigui!

Enllaços musicals:

Hallelujah (Cohen)