L'art de l'acompanyament
DIUMENGE CINQUÈ DURANT L'ANY
(Marc
1, 29-39)
“Jesús li va donar la mà, i la va fer llevar; la febre li desaparegué i ella mateixa els serví a taula”.
Segons el salmista d’avui, Déu conforta els cors desfets, embena les ferides, sosté els desvalguts i crida cadascun pel seu nom. Això és el que feia Jesús. L’evangeli explica com va omplir aquell dissabte o dia de festa: El matí se’n va anar a la sinagoga, on, per cert, va guarir un pobre esperitat. Després se’n va anar a la casa on s’allotjava i va guarir la sogra de Simó, la qual tot seguit es va posar a servir a taula. Al captard, li porten malalts i en guareix a molts. Sopen i se’n van a dormir. L’endemà, de matinet, ell tot sol surt de casa per anar a un lloc solitari a pregar. Quan els deixebles el localitzen, li diuen que hi ha molta gent que el demana (segurament els mateixos que havia guarit i que volien que es quedés al poble). Però ell diu: Ara cal que vagi a altres pobles. - En tot això, hi endevino la voluntat de Jesús d’ajudar tothom qui realment ho necessités. Però no es deixava acaparar per aquells que només pensaven egoísticament en ells mateixos.
Sant Pau, en la seva carta, diu una cosa semblant: que procurava fer-se assequible a tothom qui ho necessités, posant-se a nivell dels petits, dels febles i dels esclaus. Es posava al seu costat per ajudar-los i fer-los créixer en la fe, sentint-se ell mateix interpel·lat per ells, ja que junts havien de fer camí cristià, camí que sempre s’ha de fer amb senzillesa i humilitat, i sense afany de dominació.
La primera lectura d’avui, en canvi, parla del pobre Job, tan castigat per les desgràcies. Es lamentava davant uns “amics” (entre cometes). Aquests li volien fer veure que, si patia desgràcies, devia ser per causa dels seus pecats; altrament Déu no el tractaria d’aquella manera.
Germans: Massa sovint trobem gent que, fins i tot dient-se cristiana, és dura de judici envers els altres. En lloc de consolar i animar i ajudar els pobres desgraciats, encara tiren llenya al foc fent-los sentir culpables dels seus mals. No ha de ser pas així la nostra actitud o actuació. El papa Francesc, en l’exhortació “Evangelii Gaudium” (o L’alegria de l’evangeli) (n. 169) parla de l’art de l’acompanyament, és a dir, de saber estar al costat del qui pateix i del qui ens necessita, pel tal d’acompanyar-lo en la seva situació dolorosa. Ho diu amb aquestes paraules: L'Església necessita la mirada pròxima per contemplar, commoure's i aturar-se davant l'altre totes les vegades que calgui. Hem de fer present la fragància de la presència pròxima de Jesús i la seva mirada personal. Hem de posseir l’«art de l'acompanyament».
Oració:
Senyor Jesucrist!
Dona a la teva Església, dona’ns a tots nosaltres, aquest art de l’acompanyament. Dona al nostre caminar el ritme de proximitat, una mirada respectuosa i plena de compassió que al mateix temps guareixi, alliberi i encoratgi.
Amén. Així sigui!
Enllaços musicals
La vall del riu vermell - harmònica
Riu profund! Senyor, desitjo traspassar-lo...
Oh! ¿Vols venir a la festa del Gospel?
A la Terra Promesa tot és pau...
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada